PROJECTE COMPARTEIX UN DIA AMB NOSALTRES: experiència de la Cati, la mare de la Bruna, de la classe dels cargols.
"El dia de la revetlla de Sant Joan vaig tenir la possibilitat d'anar a passar un dia amb els nens i nenes de la llar. Ja feia temps que en tenia ganes i després de l'experiència em sap greu no haver-hi anat abans per poder repetir!
A l'arribar pel matí ja estaven quasi tots els nens al pati. És molt divertit veure com et miren amb curiositat perquè no ets la persona a qui estan acostumants a veure, tot i que es nota que ja han passat altres pares perquè de seguida ja es fan a la idea i començen a integrar-te en els seus jocs i xerrades. De seguida vaig tenir un munt de manetes estirant per agafar la meva mà i sense donar-me compte ja era dins el sorral rodejada de galledes i pales per jugar! El més bonic de tot és com et tracten quasi com si fóssis un nen més, aquesta inocència de sentir que els seus jocs són tant importants per tu com per ells, i de fet quan et deixes portar acabes disfrutant amb les mateixes coses, cançons, xerrades, jocs, i retroves una sensació familiar, no fa tants anys que feiem el mateix (no?).
Una cosa que em va agradar molt d'aquell moment és veure com els nens fan la seva tots sols, tenen els seus codis i no necessiten els grans per res (be, sempre hi ha alguna empempta, alguna caiguda o alguna galleda estirada que fa que recorrin, de vegades, a les educadores o caigui alguna llàgrima), però en certa manera es tornen personetes autónomes i independents, resultat de tants dies en el mateix lloc, que s'ha transformat en una segona casa.
A l'entrar a classe comencen les rutines. Tantes i tantes vegades que ho havíem llegit en els e-mails que rebem cada tarda i per fi sabré què és el Bon dia, el Pastoret i tot el seguit de cançons que acompanyen al llarg de bona part del matí! I val a dir que moltes també les podía cantar jo, així que en aquest moment ja et sents definitivament un nen més! És increïble com les educadores fan seguir totes les activitats a tots els menuts enllaçant una cosa i una altra: un joc, una cançó, pintar, ara corre a rentar les mans un per un. Quina feinada! Sorprén veure com poden tenir cura de tantes nenes i nens alhora sense perdre la paciència i el bon humor.
Ja son les 12, a dinar! Fent un tren ben llarg els nois van cap al menjador. Aquell dia tocava llenties i peix…aiaiai, a veure com s'ensurten ara! Doncs en un tres i no res ja estaven tots asseguts al seu lloc, amb el pitet i amb la cullera a la mà! Uns mengen amb gana, els altres una mica resignats i algú que no li convenç gaire però tots menjant. Al cap d'una estona començaven les "lluites" per menjar una mica més, uns que es despistaven, els altres que només volien correr amunt i avall, per sort uns quants seguien la feina amb bona gana. De mica en mica anaven acabant i després altra vegada les educadores tornaven a posar la cinquena per netejar els nens, anotar a les agendes com havía anat un per un i netejar les taules i les llenties escampades per tot el menjador. Per fi ja tenien la fila índia per anar a dormir els que es quedaven i el menjador anava recuperant el seu aspecte inicial. Prova superada! Les educadores tornaven a tenir tot sota control. Que be que deuen dormir per la nit!
Em va agradar molt poder compartir tots aquests moments amb tots ells. Abans me’n feia creus de com 3 o 4 educadores podríen estar per tants nens alhora. Havent estat allà vaig veure la gran organització que tenen i com han aconseguit que els nens segueixin les rutines. Amb perseverància i molta paciència, si, però, el més important, amb molta dedicació, tendresa i amor; no escatimen les abraçades i paraules dolces i això se sent quan veus els nostres fills moure's amb tota tranquil·litat i confiança per la llar i amb un somriure a la cara.
La Bruna (Savanti) va arribar per casualitat a Ventalló. Sóm de Cala Montgó i per manca de lloc a altres llars vam anar a picar la porta a casa dels Pescalllunes a mig curs. Evidentment no hi havia plaça però ja la primera impressió en aquells 5 minuts que vam estar parlant amb la Sílvia va fer que esperéssim que fóssin els primers en avisar-nos que teníen un lloc per ella. Per sort va ser així i ara creiem que no hi havía un lloc millor per deixar a la nostra menuda! Així que l'any que ve repetirem!
Gràcies educadores per aconseguir que deixem els nostres nens amb tota tranquil·litat, sabent que estaràn d'allò més ben atesos i, sobretot, feliços."
A l'arribar pel matí ja estaven quasi tots els nens al pati. És molt divertit veure com et miren amb curiositat perquè no ets la persona a qui estan acostumants a veure, tot i que es nota que ja han passat altres pares perquè de seguida ja es fan a la idea i començen a integrar-te en els seus jocs i xerrades. De seguida vaig tenir un munt de manetes estirant per agafar la meva mà i sense donar-me compte ja era dins el sorral rodejada de galledes i pales per jugar! El més bonic de tot és com et tracten quasi com si fóssis un nen més, aquesta inocència de sentir que els seus jocs són tant importants per tu com per ells, i de fet quan et deixes portar acabes disfrutant amb les mateixes coses, cançons, xerrades, jocs, i retroves una sensació familiar, no fa tants anys que feiem el mateix (no?).
Una cosa que em va agradar molt d'aquell moment és veure com els nens fan la seva tots sols, tenen els seus codis i no necessiten els grans per res (be, sempre hi ha alguna empempta, alguna caiguda o alguna galleda estirada que fa que recorrin, de vegades, a les educadores o caigui alguna llàgrima), però en certa manera es tornen personetes autónomes i independents, resultat de tants dies en el mateix lloc, que s'ha transformat en una segona casa.
A l'entrar a classe comencen les rutines. Tantes i tantes vegades que ho havíem llegit en els e-mails que rebem cada tarda i per fi sabré què és el Bon dia, el Pastoret i tot el seguit de cançons que acompanyen al llarg de bona part del matí! I val a dir que moltes també les podía cantar jo, així que en aquest moment ja et sents definitivament un nen més! És increïble com les educadores fan seguir totes les activitats a tots els menuts enllaçant una cosa i una altra: un joc, una cançó, pintar, ara corre a rentar les mans un per un. Quina feinada! Sorprén veure com poden tenir cura de tantes nenes i nens alhora sense perdre la paciència i el bon humor.
Ja son les 12, a dinar! Fent un tren ben llarg els nois van cap al menjador. Aquell dia tocava llenties i peix…aiaiai, a veure com s'ensurten ara! Doncs en un tres i no res ja estaven tots asseguts al seu lloc, amb el pitet i amb la cullera a la mà! Uns mengen amb gana, els altres una mica resignats i algú que no li convenç gaire però tots menjant. Al cap d'una estona començaven les "lluites" per menjar una mica més, uns que es despistaven, els altres que només volien correr amunt i avall, per sort uns quants seguien la feina amb bona gana. De mica en mica anaven acabant i després altra vegada les educadores tornaven a posar la cinquena per netejar els nens, anotar a les agendes com havía anat un per un i netejar les taules i les llenties escampades per tot el menjador. Per fi ja tenien la fila índia per anar a dormir els que es quedaven i el menjador anava recuperant el seu aspecte inicial. Prova superada! Les educadores tornaven a tenir tot sota control. Que be que deuen dormir per la nit!
Em va agradar molt poder compartir tots aquests moments amb tots ells. Abans me’n feia creus de com 3 o 4 educadores podríen estar per tants nens alhora. Havent estat allà vaig veure la gran organització que tenen i com han aconseguit que els nens segueixin les rutines. Amb perseverància i molta paciència, si, però, el més important, amb molta dedicació, tendresa i amor; no escatimen les abraçades i paraules dolces i això se sent quan veus els nostres fills moure's amb tota tranquil·litat i confiança per la llar i amb un somriure a la cara.
La Bruna (Savanti) va arribar per casualitat a Ventalló. Sóm de Cala Montgó i per manca de lloc a altres llars vam anar a picar la porta a casa dels Pescalllunes a mig curs. Evidentment no hi havia plaça però ja la primera impressió en aquells 5 minuts que vam estar parlant amb la Sílvia va fer que esperéssim que fóssin els primers en avisar-nos que teníen un lloc per ella. Per sort va ser així i ara creiem que no hi havía un lloc millor per deixar a la nostra menuda! Així que l'any que ve repetirem!
Gràcies educadores per aconseguir que deixem els nostres nens amb tota tranquil·litat, sabent que estaràn d'allò més ben atesos i, sobretot, feliços."
MOLTES GRÀCIES CATI, HA ESTAT GENIAL COMPARTIR AQUESTS MOMENTS AMB TU, GRÀCIES PER TOT, UNA ABRAÇADA!!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada